7 de març 2011

Pau Riba i la transgressió als anys 70



Pau Riba és un artista i escriptor polifacètic, reconegut principalment per la seua carrera musical com a cantant. La seua obra, iniciada a finals de la dècada dels 60 i emmarcada dins el moviment de la contracultura, ha tingut un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic malgrat el seu segell únic i intransferible d'«artista total».

Descendent d'una família burgesa (nét del diputat i fundador d'Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva per via materna i del poeta i humanista Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu per via paterna), Pau Riba va nàixer el 1948 a Palma en un entorn purità, cristià, culte i catalanista. Però, des de bon començament, es desvinculà de l'ambient conservador i exageradament intel·lectualoide que va respirar a casa, i es convertí en l'ovella negra de la família després d'esdevenir un referent cultural alternatiu: iconoclasta i inclassificable, transgressor i heterodox, mutant, individualista, escriptor, rocker, periodista, hippie, anàrquic...

El 1967 va demanar ser admés en Els Setze Jutges, però no el van acceptar per manca de coincidència estèticomusical. Novament es trobava bandejat i, en aquest cas, per la gent "progre" d'esquerres, pels artistes de la Nova Cançó que s'omplien la boca amb la paraula llibertat. El cas és que el consideraven massa radical. Però Riba tingué ocasió, uns anys després, de pixar-se en la hipocresia del món artístic. I és que el seu disc Dioptria, de 1969, ha sigut escollit com el millor àlbum de música en català del s. XX. El tema més conegut de Dioptria (i també de tota la producció de Pau Riba) és Noia de porcellana, que, sota l'aparença d'una cançó d'amor convencional, amaga una crítica punyent a la típica "pija" bonica i buida de contingut mental.

Ací vos deixe un tast d'aquest autor incomprés.