De fer-se un café.

Un home amb barba i cabells llargs despentinats fumava puros a la terrassa d'un café, tot això al mateix temps que  bevia un inacabable tallat i recordava com de mal ho havia passat aquell matí dutxant-se amb aigua freda i com d'improductiva havia estat aquella acció des del punt de vista de la higiene. A la seua vora, molesta per respirar el pudent núvol de fum dels habans, una dona amb cabells castanys com les ametlles, es menjava amb poca gana un sandvitx integral, mentre pensava en l'èxtasi que li causava el record  dels llavis d'aquell company de treball que no era el seu novio però que l'havia tractada tant bé durant el període en què just ella havia estat tant mal amb el seu estimat. Precisament, contemplant el pernil dolç d'aquell sandvitx afrodisíac, hi havia un gos  Fox Terrier de pellatge blanc i ulls negres que era una víctima total dels seus instints incontrolables que l'abocaven a morir-se de ganes per menjar-se aquell suculent mos. A uns metres del ca, observant l'animal, sobre un pixat damunt l'androna i vora una farola, hi havia una panerola que xuclava efusivament l'orina sobre la qual s'allotjava. Damunt l'insecte, quasi invisible, hi havia un microorganisme que, simplement, esperava la mort del copròfag per tal d'incrementar el seu percentatge nutritiu. Mentrestant, molt lluny d'aquell indret, bevent-se un gintònic de calité i daurant el seu cos al sol, l'omnipotent Déu totcreador li dedicava un somriure panxacontent a l'escena.

Instants

Diuen les frases pseudofilosòfiques de tuentis i féisbucs que la vida està feta d'instants especials.















Vosté, senyor lector, ja n'ha perdut uns quants llegint açò.

Xènius

D'internacionals

El 1946 Walt Disney va encomanar a Salvador Dalí la realització d'un curtmetratge animat de set minuts de durada. Aquest s'anomenaria  Destino, títol inspirat en la cançó homònima d'Armando Domínguez. Encara que l'artista figuerenc i Disney eren bons amics i s'admiraven mútuament, d'aquest projecte només van arribar a rodar-se 20 segons de prova. Així va quedar la cosa fins que Roy Disney i el productor Baker Bloodworth  decidiren l'any 2003 finalitzar el projecte partint dels esbossos i instruccions que havia deixat Dalí.

Accents

Follé solo cuatro horas

Hola. 

Què significa esta frase? 

Vas follar "només" quatre hores? 

O vas follar "sol" (a tu mateix, s'entén) quatre hores? 

Benvinguts a la nova idiotesa dels nostres companys "filòlegs" de la Real Akademia de la Lenjua Ehpañola: l'adverbi "sólo" deixa d'escriure's amb accent i, per tant, s'escriu completament igual (homògraf) que l'adjectiu "solo". Este canvi, segons el bacala que deu regir tan prestigiosa institució i de kullo nombre no kiero akordarme, no pot conduir de cap manera a l'ambigüitat, ja que pel context es poden diferenciar els dos usos fàcilment.

Es veu que l'amic és d'aquells que follen solo (adj.) més de quatre hores al dia.

En fi, supose que esta gent de ponent vol fer una cursa imparable perquè, si baixen el nivell suficientment de pressa, encara poden arribar a donar-li el graduat escolar a la Velen Estevan.

Xènius

Digna troballa: entrevista a Joan Fuster

Aquesta vesprada he naufragat, una vegada més, per les aigües de la xarxa. Internet és una finestra infinita que ofereix possibilitats inimaginables. El millor invent dels darrers segles, vaja. Amb tot, aquesta eina d'informació massiva també té els seus "peròs". I és que si no se'n fa un ús conscient pot esdevenir perillosa. Bé, supose que aquesta cançó ja us la sabeu de memòria. El cas és que sovint Internet em submergeix en el tedi més odiós. M'he trobat més d'una vegada davant de la pantalla del meu ordinador sense saber què fer: simplement passava l'estona mirant bajanades superficials. I hui, afortunadament, he topat amb un vídeo interessantíssim en què Joan Fuster és entrevistat per Montserrat Roig. Espere que us agrade la meua troballa. I si no us agrada, ja sabeu: aneu a pasturar!

1a Part


2a Part


3a Part

La tassa de te

"Ara que ja sóc vell i espere la mort pacientment (perquè l'angúnia de la seua immediatesa s'ha anat convertit a poc a poc en la més extrema indiferència) trobe en qualsevol cosa, en qualsevol imatge o objecte, per molt banal o quotidià que puga ser, una metàfora del sentit de la vida. Ahir, com de costum, esperava la lenta mort de les esmorteïdes hores del capvespre, allà, tot sol, assegut a la meua butaca, davant la tassa de te que fumejava. Al cap d'una estona el fum i el te s'havien esvaït. Fou aleshores que m'assetjà una idea profunda, colpidora, terrible. Em plantejava quina és, en realitat, l'emrpemta amb què testifiquem el nostre pas per aquest món. I, tot seguit, em responia a mi mateix que només deixem un insignificant record en la memòria d'uns pocs que també moriran. El que resta de nosaltres és, com el pòsit del te, això: no-res.

Si fos bon escriptor donaria el meu nom per deixar constància de la meua obra; perquè la meua obra, que seria sublim, perfecta, em convertira en immortal. Però, com que no és el cas, vull que els meus escrits s'esfumen amb mi."

L'home sense nom

Primeres crítiques dels visitants

- Després d'una lectura acurada d'aquest nou bloc que emergeix d'uns orígens dubtosos (diguem-ho amb celsitud), només em resta dir una cosa: NO EL LLEGIU.

l'Escapçat, Blacktown Journal, 17.544 a.C.

- Esta nova iniciativa cultural, vinguda de tres superbs autors valencians, em crea un dolor de panxa i un moviment intestinal força productiu. Lectors amb problemes d'excreció: llegiu-lo diàriament.

Xènius, La Veu de Catalunya, 1920.

- Un bloc escrit des del cul d'un país en procés de construcció, com també ho està el bloc... Un bloc amb unes expectatives certament imprevisibles. Llegiu-lo si voleu... i si no voleu aneu a pasturar.

L'home sense nom, Dietari sense títol, 2999