Pau Riba i la transgressió als anys 70

Pau Riba és un artista i escriptor polifacètic, reconegut principalment per la seua carrera musical com a cantant. La seua obra, iniciada a finals de la dècada dels 60 i emmarcada dins el moviment de la contracultura, ha tingut un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic malgrat el seu segell únic i intransferible d'«artista total».

Descendent d'una família burgesa (nét del diputat i fundador d'Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva per via materna i del poeta i humanista Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu per via paterna), Pau Riba va nàixer el 1948 a Palma en un entorn purità, cristià, culte i catalanista. Però, des de bon començament, es desvinculà de l'ambient conservador i exageradament intel·lectualoide que va respirar a casa, i es convertí en l'ovella negra de la família després d'esdevenir un referent cultural alternatiu: iconoclasta i inclassificable, transgressor i heterodox, mutant, individualista, escriptor, rocker, periodista, hippie, anàrquic...

El 1967 va demanar ser admés en Els Setze Jutges, però no el van acceptar per manca de coincidència estèticomusical. Novament es trobava bandejat i, en aquest cas, per la gent "progre" d'esquerres, pels artistes de la Nova Cançó que s'omplien la boca amb la paraula llibertat. El cas és que el consideraven massa radical. Però Riba tingué ocasió, uns anys després, de pixar-se en la hipocresia del món artístic. I és que el seu disc Dioptria, de 1969, ha sigut escollit com el millor àlbum de música en català del s. XX. El tema més conegut de Dioptria (i també de tota la producció de Pau Riba) és Noia de porcellana, que, sota l'aparença d'una cançó d'amor convencional, amaga una crítica punyent a la típica "pija" bonica i buida de contingut mental.

Ací vos deixe un tast d'aquest autor incomprés.

Ahora t'ajunto / Ahora no t'ajunto

Hui, 21 de febrer de 2011, Muammar al-Gaddafi ha bombardejat la seua pròpia població, que s'estava manifestant contra ell (200 morts per ara). Què fem? Obliguem els nostres polítics a condemnar aquesta barbàrie? És clar! Si no, no entrarien dins de la legalitat segons la moderna llei de partits. Ara bé, abans caldria fer un poc de memòria:

Adivineu qui és l'home que va sense corbata? Sí! És ell! Muammar al-Gaddafi! L'home que, en les seues estones lliure, toca la guitarra d'allò més bé sota el pseudònim de Carlos Santana.

Mola veure com se'ns plena la boca parlant de "Tercer Món" i després tota Àfrica ens dóna una lliçó de com no haver de tolerar els imbècils que ens governen.

De fer-se un café.

Un home amb barba i cabells llargs despentinats fumava puros a la terrassa d'un café, tot això al mateix temps que  bevia un inacabable tallat i recordava com de mal ho havia passat aquell matí dutxant-se amb aigua freda i com d'improductiva havia estat aquella acció des del punt de vista de la higiene. A la seua vora, molesta per respirar el pudent núvol de fum dels habans, una dona amb cabells castanys com les ametlles, es menjava amb poca gana un sandvitx integral, mentre pensava en l'èxtasi que li causava el record  dels llavis d'aquell company de treball que no era el seu novio però que l'havia tractada tant bé durant el període en què just ella havia estat tant mal amb el seu estimat. Precisament, contemplant el pernil dolç d'aquell sandvitx afrodisíac, hi havia un gos  Fox Terrier de pellatge blanc i ulls negres que era una víctima total dels seus instints incontrolables que l'abocaven a morir-se de ganes per menjar-se aquell suculent mos. A uns metres del ca, observant l'animal, sobre un pixat damunt l'androna i vora una farola, hi havia una panerola que xuclava efusivament l'orina sobre la qual s'allotjava. Damunt l'insecte, quasi invisible, hi havia un microorganisme que, simplement, esperava la mort del copròfag per tal d'incrementar el seu percentatge nutritiu. Mentrestant, molt lluny d'aquell indret, bevent-se un gintònic de calité i daurant el seu cos al sol, l'omnipotent Déu totcreador li dedicava un somriure panxacontent a l'escena.

Instants

Diuen les frases pseudofilosòfiques de tuentis i féisbucs que la vida està feta d'instants especials.















Vosté, senyor lector, ja n'ha perdut uns quants llegint açò.

Xènius

D'internacionals

El 1946 Walt Disney va encomanar a Salvador Dalí la realització d'un curtmetratge animat de set minuts de durada. Aquest s'anomenaria  Destino, títol inspirat en la cançó homònima d'Armando Domínguez. Encara que l'artista figuerenc i Disney eren bons amics i s'admiraven mútuament, d'aquest projecte només van arribar a rodar-se 20 segons de prova. Així va quedar la cosa fins que Roy Disney i el productor Baker Bloodworth  decidiren l'any 2003 finalitzar el projecte partint dels esbossos i instruccions que havia deixat Dalí.

Accents

Follé solo cuatro horas

Hola. 

Què significa esta frase? 

Vas follar "només" quatre hores? 

O vas follar "sol" (a tu mateix, s'entén) quatre hores? 

Benvinguts a la nova idiotesa dels nostres companys "filòlegs" de la Real Akademia de la Lenjua Ehpañola: l'adverbi "sólo" deixa d'escriure's amb accent i, per tant, s'escriu completament igual (homògraf) que l'adjectiu "solo". Este canvi, segons el bacala que deu regir tan prestigiosa institució i de kullo nombre no kiero akordarme, no pot conduir de cap manera a l'ambigüitat, ja que pel context es poden diferenciar els dos usos fàcilment.

Es veu que l'amic és d'aquells que follen solo (adj.) més de quatre hores al dia.

En fi, supose que esta gent de ponent vol fer una cursa imparable perquè, si baixen el nivell suficientment de pressa, encara poden arribar a donar-li el graduat escolar a la Velen Estevan.

Xènius

Digna troballa: entrevista a Joan Fuster

Aquesta vesprada he naufragat, una vegada més, per les aigües de la xarxa. Internet és una finestra infinita que ofereix possibilitats inimaginables. El millor invent dels darrers segles, vaja. Amb tot, aquesta eina d'informació massiva també té els seus "peròs". I és que si no se'n fa un ús conscient pot esdevenir perillosa. Bé, supose que aquesta cançó ja us la sabeu de memòria. El cas és que sovint Internet em submergeix en el tedi més odiós. M'he trobat més d'una vegada davant de la pantalla del meu ordinador sense saber què fer: simplement passava l'estona mirant bajanades superficials. I hui, afortunadament, he topat amb un vídeo interessantíssim en què Joan Fuster és entrevistat per Montserrat Roig. Espere que us agrade la meua troballa. I si no us agrada, ja sabeu: aneu a pasturar!

1a Part


2a Part


3a Part