"Ara que ja sóc vell i espere la mort pacientment (perquè l'angúnia de la seua immediatesa s'ha anat convertit a poc a poc en la més extrema indiferència) trobe en qualsevol cosa, en qualsevol imatge o objecte, per molt banal o quotidià que puga ser, una metàfora del sentit de la vida. Ahir, com de costum, esperava la lenta mort de les esmorteïdes hores del capvespre, allà, tot sol, assegut a la meua butaca, davant la tassa de te que fumejava. Al cap d'una estona el fum i el te s'havien esvaït. Fou aleshores que m'assetjà una idea profunda, colpidora, terrible. Em plantejava quina és, en realitat, l'emrpemta amb què testifiquem el nostre pas per aquest món. I, tot seguit, em responia a mi mateix que només deixem un insignificant record en la memòria d'uns pocs que també moriran. El que resta de nosaltres és, com el pòsit del te, això: no-res.
Si fos bon escriptor donaria el meu nom per deixar constància de la meua obra; perquè la meua obra, que seria sublim, perfecta, em convertira en immortal. Però, com que no és el cas, vull que els meus escrits s'esfumen amb mi."
L'home sense nom
Pos scriptum: el no saber no ocupa espai
ResponElimina