24 de nov. 2010

De fer-se un café.

Un home amb barba i cabells llargs despentinats fumava puros a la terrassa d'un café, tot això al mateix temps que  bevia un inacabable tallat i recordava com de mal ho havia passat aquell matí dutxant-se amb aigua freda i com d'improductiva havia estat aquella acció des del punt de vista de la higiene. A la seua vora, molesta per respirar el pudent núvol de fum dels habans, una dona amb cabells castanys com les ametlles, es menjava amb poca gana un sandvitx integral, mentre pensava en l'èxtasi que li causava el record  dels llavis d'aquell company de treball que no era el seu novio però que l'havia tractada tant bé durant el període en què just ella havia estat tant mal amb el seu estimat. Precisament, contemplant el pernil dolç d'aquell sandvitx afrodisíac, hi havia un gos  Fox Terrier de pellatge blanc i ulls negres que era una víctima total dels seus instints incontrolables que l'abocaven a morir-se de ganes per menjar-se aquell suculent mos. A uns metres del ca, observant l'animal, sobre un pixat damunt l'androna i vora una farola, hi havia una panerola que xuclava efusivament l'orina sobre la qual s'allotjava. Damunt l'insecte, quasi invisible, hi havia un microorganisme que, simplement, esperava la mort del copròfag per tal d'incrementar el seu percentatge nutritiu. Mentrestant, molt lluny d'aquell indret, bevent-se un gintònic de calité i daurant el seu cos al sol, l'omnipotent Déu totcreador li dedicava un somriure panxacontent a l'escena.

2 comentaris:

  1. (i, per sobre de tot, els dits fugissers i la mirada aguda clavada en la pantalla de l'escriptor)

    ResponElimina
  2. El somriure de Déu sempre és panxacontent, això faltava!

    ResponElimina